Mairbek Vatxagàiev: «Els txetxens van lluitar per defensar una URSS que, per molt dolenta que fos, era el seu país»

«Els russos van vendre la imatge que els txetxens són uns bandits des que els van conquerir. I això s’ha mantingut fins avui», explica Mairbek Vatxagàiev, exportaveu del president txetxè ja traspassat Aslan Maskhàdov. Tant li fa que l’acusació fos del tot incerta: «El president Maskhàdov, quan els russos el van acusar de mantenir lligams amb Al-Qaida, em va demanar: ’Escolta, em podries buscar qui són aquests amb qui diuen que jo em trobo i em poso d’acord?’». Per l’historiador, «tot és política. Fa uns anys convenia dir-nos que érem terroristes. Ara, en canvi, interessa dir que txetxens i russos som germans i que els enemics són els ingúixos i els daguestanesos».

Vatxagàiev (esquerra) i Babitski, a la xerrada que va tenir lloc a la seu de la Federació Catalana d’ONG per al Desenvolupament.

Germans, però amb el pes de la història damunt l’esquena. Els txetxens, el 23 de febrer de 1944, van ser deportats per ordre de Stalin cap al Kazakhstan i Sibèria, sota l’acusació (falsa) de col·laborar amb els nazis: «Com podien col·laborar amb els alemanys, si només els havien vist a les pel·lícules i a les cròniques de guerra? 60 anys després, [l’actual primer ministre rus] Vladímir Putin va acabar reconeixent que els txetxens van ser actius defensors de Brest, a Bielorússia, davant de l’avanç nazi. Van lluitar per defensar una URSS que, per molt dolenta que fos, era el seu país. Després, d’alguns herois txetxens van arribar a dir que eren daguestanesos o calmucs. I tot, per no haver de reconèixer que un txetxè podia ser un heroi soviètic».

La deportació de 1944 va ser duríssima. «El dia de la deportació va nevar. Com que els camions no podien arribar a determinats pobles, es va dictaminar que tots els seus habitants fossin executats». Als que van ser traslladats els esperava un infern: «Els van dir que agafessin menjar per a dos dies, quan en realitat el viatge fins al Kazakhstan en durava catorze. Molta gent va morir-se de gana i altres van morir-se de fred, perquè els van traslladar en vagons per al ramat». El rastre de la tragèdia és llarg: «Els morts, els llançaven a les vies. Tota aquesta ruta hauria de ser plena de tombes de txetxens».

Tretze anys més tard, se’ls va permetre tornar al seu país. Molts es van trobar que les seves cases havien passat a altres mans: «Durant quatre mesos, la meva família va viure sota un pont perquè estava ocupada per colons russos. Alguns, fins i tot van demanar a les autoritats que no es permetés tornar a més txetxens, i que els que hi havia, fossin expulsats de nou. Després de tretze anys perdent els nostres parents a l’exili, allò va ser molt insultant».

Andrei Babitski: «Quan el poder rus que el sustenta es faci una mica més feble, el règim de Kadírov caurà»

Andrei Babitski, que ha dedicat bona part de la seva trajectòria professional a Txetxènia, considera que la «dictadura basada en la violència» de l’actual president txetxè, Ramzan Kadírov, no és tan forta com pot semblar: «Els temps canvien molt de pressa. No sabem què passarà a Rússia o a Txetxènia d’aquí a un any». Per Babitski, «els garants de la dictadura de Kadírov són els fusells russos. Kadírov no té suport real entre la seva pròpia gent. Ningú a prop d’ell es pot sentir segur, perquè canvia d’opinió constantment i tracta molt malament el seu cercle. Humilia els seus subordinats. Quan el poder rus que el sustenta es faci una mica més feble, el règim de Kadírov caurà. I hi haurà molta gent que se’n voldrà venjar, perquè ell és personalment responsable de la mort de moltes persones».

El periodista considera Kadírov no tan sols culpable de la mort de nombroses persones, sinó també del triomf d’una «nova moral» a Txetxènia que poca cosa té a veure amb la tradició del país: «Abans, tots els txetxens es consideraven iguals entre ells i no creien estar per sota de ningú. Ara, en canvi, hi ha gent que puja a una tarima per alabar el dictador. I ja no ho consideren vergonyós, ja no tenen por d’agenollar-se. Això destrueix molt la moral social». El règim de Kadírov n’és un reflex: «Té elements del totalitarisme soviètic, del radicalisme islàmic, del despotisme oriental... Està totalment fora de la mentalitat txetxena, i és molt difícil predir com evolucionarà. Aquest poder no és rus ni txetxè, simplement és atroç».

Aquesta eventual caiguda del dèspota Kadírov vindria de la mà d’un «estovament del règim de Putin». I pot no estar tan lluny: «L’atur, a Rússia, ha pujat moltíssim, i és un fenomen molt i molt greu. Les enquestes diuen que la paciència de la gent està a punt d’esgotar-se, sobretot a les regions -a Moscou encara no ha arribat. I això amenaça el règim de Putin. A mi no m’agrada gaire aquesta tendència, perquè significa que, si a Rússia canvien les coses, no serà perquè la gent vulgui llibertat, sinó perquè li manca el menjar». La crisi internacional, per Babitski, pot acabar afectant la bicefàlia russa: «Aquest estrany tàndem Medvédev-Putin té problemes interns, i els analistes diuen que Medvédev aviat començarà a escapar del control de Putin. Medvédev, poc a poc, anirà assumint el paper d’un líder independent i fort, i començarà a nomenar i destituir governadors».