Ercan Ayboga: «L’Estat usa els recursos naturals com una eina contra els kurds»

Ercan Ayboga.

La regió de l’alta Mesopotàmia, entre els cursos alts dels rius Tigris i Èufrates, és territori de majoria kurda i una de les àrees de Turquia més riques en aigua. Aquí, milers d’anys d’ocupació humana han creat no tan sols un ecosistema particular, sinó també una cultura singular. Aquest panorama és el que tracta de preservar la Iniciativa per Mantenir Hasankeyf Viu, l’entitat que s’oposa a la construcció de la presa d’Ilisu, al Tigris, i a la qual representa Ercan Ayboga.

«La presa d’Ilisu desplaçarà entre 50.000 i 80.000 persones. Les altres preses ja han desplaçat 400.000 persones, i la majoria d’elles s’han empobrit», alerta Ayboga. «L’Estat turc en construeix pertot arreu. Però al Kurdistan, quan hi ha desplaçaments, el seu comportament és diferent. La repressió contra els kurds encara hi és. L’Estat ens diu que els que ens oposem a les preses som terroristes. [Als de l’associació] ens han prohibit visitar els pobles i els llocs on es construeixen les preses».

Les preses, com a fortaleses. «L’Estat turc admet que la presa d’Ilisu i d’altres es fan contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Actualment està planificada la construcció d’onze preses al llarg de la frontera entre Turquia i l’Iraq, i l’objectiu és que els rebels del PKK no puguin travessar-la», considera Ayboga. «Això demostra que l’Estat no està gaire interessat a resoldre la situació kurda, perquè usa els recursos naturals com una eina contra nosaltres».

Però l’impacte d’Ilisu i de tot el sistema de preses al Kurdistan va més enllà. «Rics ecosistemes estan amenaçats per aquests projectes. Un estudi global que va fer fa cinc anys mostra que la meitat dels indrets naturals més importants estan amenaçats». Quin impacte tindran els llacs artificials que es crearan? «S’està planificant una extensa àrea de regadius de monoconreu, i se’n beneficiaran les grans companyies agrícoles i els grans terratinents». I encara més: «Centenars de jaciments arqueològics han estat inundats els darrers anys. La majoria d’aquestes zones no han estat excavades. I això és el bressol de la civilització».

Zahra Ramdan: «Les riqueses del Sàhara Occidental n’impedeixen la independència»

Zahra Ramdan.

De vegades, viure a un territori ric en recursos comporta problemes: «El Marroc ens ocupa tan sols perquè concentrem grans riqueses naturals. Principalment els bancs de pesca més rics del món, el petroli i els minerals com el fosfat, l’urani i el ferro», apunta Zahra Ramdan, presidenta de l’Associació de Dones Sahrauís d’Espanya.

No és tan sols això. A despit del que es creu, el Sàhara Occidental no és pas un territori sense aigua potable: «Hi ha mantells freàtics d’aigua en quantitats molt diverses. Són una herència de quan el Sàhara estava cobert per selva. I les principals reserves subterrànies estan a Líbia i al Sàhara Occidental». N’hi ha de repartits per tot el país: «Es pensa que a Bojador hi ha milions de litres d’aigua potable, encara que a 400 o 500 metres sota terra».

Amb aquesta quantitat de líquid «es pot fertilitzar el territori desèrtic o bé dur l’aigua cap a la costa», explica Ramdan. Però això no va en benefici dels autòctons: «Aquesta riquesa no ha fet que els treballadors sahrauís se’n beneficiïn, mentre que els funcionaris marroquins cobren el doble que els sahrauís a la seva pròpia terra». La representant sahrauí ho té clar: «Tot això és el que impedeix la independència del meu país i provoca la prolongació del conflicte».

Yousef Awayes: «Li hem de comprar a Israel la nostra pròpia aigua»

Yousef Awayes.

Tenir un riu com el Jordà prop de casa no serveix de res si pateixes una ocupació militar: «Israel utilitza el 66% de l’aigua del riu. Palestina, el 0%. Els palestins no tenim accés a l’aigua». Són les xifres de Yousef Awayes, enginyer geofísic i director d’aigua de l’Autoritat Nacional Palestina. El repartiment de l’aigua dels aqüífers tampoc no és gaire equitatiu: «Els palestins n’usem l’11%. Els israelians, el restant 89%. Nosaltres no controlem res. No podem explotar ni un metre cúbic d’aigua. Si volem instal·lar una tuberia, hem de demanar permís. Si ells volen tancar un pou que estem fent servir, ho poden fer, i al cap de 10 minuts ja no tenim aigua».

La situació arriba a extrems paradoxals: «Si no tenim prou aigua, la que necessitem l’hem de comprar a Israel. És a dir, que els hem de comprar la nostra pròpia aigua». Les aigües residuals palestines se’n van cap a Israel perquè aquest estat no dóna permís a l’Autoritat Palestina per construir depuradores: «Ells les volen construir totes al seu territori, i ens diuen que nosaltres hem de pagar per la depuració. Però llavors, l’aigua entra al sistema israelià. És com si vostè porta una camisa a la bugaderia, paga perquè la hi rentin, però al final l’amo de la bugaderia és qui es posa la camisa».

Hi ha solució? «Sí. La clau és que Israel ens consideri com a persones iguals. Només així es pot fer la pau». L’aigua, al centre de la viabilitat de Palestina, si és que aquest estat arriba a crear-se mai: «Un estat sense aigua és un estat només sobre el paper. Perquè, si no tens aigua, amb un sol llumí et poden cremar totalment».